José Sanchis Sinisterra, Premi Max d’Honor 2018
Figura clau en la història contemporània de les arts escèniques, el comitè organitzador en ressalta la seva immensa trajectòria, el compromís social i el caràcter emprenedor

El comitè organitzador dels Premis Max de les Arts Escèniques dóna a conèixer avui, 13 d'abril, el Premi Max d'Honor 2018, que ha estat atorgat per unanimitat al dramaturg, director i pedagog teatral José Sanchis Sinisterra, una figura clau en la història de les arts escèniques. El comitè, que en ressalta la seva vasta trajectòria, el compromís social i el caràcter emprenedor i renovador de la dramatúrgia, fa públic el guardó mitjançant aquest comunicat.

L'autor valencià rebrà el guardó el proper 18 de juny durant la cerimònia de lliurament de la XXI edició dels Premis Max de les Arts Escèniques que organitza la Fundació SGAE. Sanchis Sinisterra ha declarat que suposa «un reconeixement del gremi» i coincideix amb una circumstància temporal curiosa: «Compleixo els 60 anys de professió en el teatre. Sis dècades perpetrant textos, molts anys, molts textos. Crec que el Premi Max és un reconeixement a haver continuat fidel a aquesta activitat».

Veure entrevista sencera

José Sanchis Sinisterra va néixer a València el 1940. De naturalesa inquieta, la seva primera aproximació al teatre va sorgir a les aules del seu col·legi, amb les representacions escolars. «Va ser un inici tòpic on vaig descobrir el plaer de crear i exhibir davant del públic», recorda. Des d’aleshores, més de 40 obres estrenades, 3 espais escènics fundats, centenars de tallers i classes magistrals impartides i 15 premis rebuts, com el Premi Nacional de Teatre o el Premi Max a Millor Autoria Teatral, que avalen una trajectòria impecable dedicada a les arts escèniques.

Cent autors en un

Director, escriptor i dramaturg, en arribar a la majoria d'edat va descobrir en la tasca creativa un goig que l’ha convertit en un dels autors més prolífics i innovadors de l'escena del país. «Trobo plaer en plantejar-me problemes a l'hora de l'escriptura o de la posada d'escena, per no repetir-me, no mecanitzar-me i per descobrir aspectes de mi mateix i del meu entorn que, amb un excés d'ofici, a vegades s'esbiaixen. M'agrada que les meves obres semblin escrites per autors diferents, em defineixo com un autor sense personalitat», subratlla.

Títols com  ¡Ay, Carmela! (1986), considerat un clàssic del nostre teatre contemporani i adaptat al cinema per Carlos Saura, Ñaque o de piojos y actores (1989), El lector por horas (1999) o Sangre lunar (2001) testifiquen el caràcter transgressor de la seva ploma.

«Hi ha hagut un enriquiment permanent del meu treball com a dramaturg a través de les activitats com a director i de relacionar el teatre amb altres disciplines com la psicologia, la història o la filosofia», continua aquest autor, que mai va obviar el valor del text per a la posada en escena.  

En la seva llarga trajectòria teatral ha estat testimoni d’allò que anomena «diverses actes de defunció del teatre de text». «En els anys 70 s'afirmava que la literatura dramàtica era un anacronisme, un llast, que el teatre es creava en el grup, en el col·lectiu teatral…», lamenta. «Sempre he reivindicat aquesta dimensió literària del teatre, l'exploració solitària del dramaturg i m'he dedicat tota la vida a fomentar, a través de tallers, cursos i seminaris, la formació d'autors i autores», agrega.

Esperit emprenedor i compromès

Llicenciat en Filosofia i Lletres, Sanchis Sinisterra ha compaginat la seva carrera com a professor amb la d'autor dramàtic. «He pogut viure més com a docent que del teatre. No dependre de l'escriptura de les meves obres i dels muntatges per sobreviure m'ha facilitat tenir una gran llibertat per escriure, sense importar-me que a algunes de les meves obres es quedessin en el calaix, tal com m'ha passat», apunta.

Estudiós dels límits i les fronteres de la teatralitat, de la implicació amb el públic i d'esperit renovador, va fundar espais col·laboratius per promocionar l'escriptura i la recerca. Una faceta emprenedora que va començar el 1977 a Barcelona, quan va fundar el Teatro Fronterizo, va continuar amb la Sala Beckett el 1988 i que ha culminat amb el Nuevo Teatro Fronterizo o «La Corsetería» al barri madrileny de Lavapiés. L'espai va rebre el Premi Max a la Contribució el 2010 i allà s’hi duen a terme experiències amb col·lectius en risc d'exclusió i interculturals, i dramatúrgies induïdes per parlar de temàtiques que no sempre funcionen a la cartellera.

«Vaig recórrer diversos barris i Lavapiés em va semblar el futur del món. El món serà mestís o no serà, vaig pensar. Això és Lavapiés, és la nostra responsabilitat tractar que aquests col·lectius trobin un territori de ressonància comú i en aquest espai s'està produint una veritable efervescència», confessa l'escriptor.

«Només es té allò que es comparteix, per la qual cosa, jo, d'alguna manera, en el meu treball solitari, tramo per ampliar les fronteres de la dramatúrgia i del teatre, si m'ho quedo tan sols per a mi no em resulta interessant ni fèrtil. Aquesta fertilitat ve de posar-ho en contacte i fricció amb altres creadors que ho transformaran, modificaran, trairan i convertiran en la seva pròpia substància creativa», conclou.

Una vida de reconeixements professionals

Entre els seus nombrosos premis consten el Premi de Teatre Carlos Arniches (1968), el Premi de Poesia Camp de l’Arpa (1975), el Premi Nacional de Teatre (1990), el Premi Federico García Lorca (1991), el Premi d'Honor de l’Institut del Teatre de Barcelona (1996), el Premi Max a la Millor Autoria Teatral (1999 i 2000), el Premi Nacional de Literatura Dramàtica (2003), el Premi Life Achievement Award del XXIII International Hispanic Theatre Festival de Miami (2008), la Medalla del Centre Llatinoamericà de Creació i Recerca Teatral (CELCIT) (2010), el Premi Adolfo Marsillach de la Asociación de Directores de Escena de España (ADE) a una Tasca Teatral Significativa (2014), i, més recentment, el Premi de la Red de Teatros de Lavapiés (2016), el Premi a tota una carrera de la Federación Española de Teatro Universitario (2016), el Premi Palma de Alicante de la Muestra de Teatro Español de Autores Contemporáneos (2016)  i el Premi Max d'Honor (2018).

Anteriors premiats

En els anys anteriors el guardó ha estat per Salvador Távora (2017), Lola Herrera (2016), Rosa Maria Sardà (2015), María de Ávila (2014), Ana Diosdado (2013), Julia Gutiérrez Caba (2012), José Monleón (2011), Josep Maria Benet i Jornet (2010), Miguel Narros (2009), Víctor Ullate (2008), Fernando Arrabal (2007), Pilar López (2006), José Rodríguez Méndez (2005), Francisco Nieva (2004), Alfonso Sastre (2003), José Tamayo (2002), Antonio Gala (2001), Adolfo Marsillach (2000), Antonio Buero Vallejo (1999) i el Teatre de la Zarzuela (1998).

Tres premis especials

A més de les 19 categories a concurs dels Premis Max de les Arts Escèniques, el comitè organitzador concedeix dos premis especials: el Max d'Honor i el Max Aficionat o de Caràcter Social. Així mateix, enguany també s’hi ha inclòs el Premi Max del Públic, que permet als espectadors que participin i valorin els seus espectacles favorits.

Organitzats per la Fundació SGAE des de 1998, els Premis Max, el guardó dels quals està dissenyat pel poeta i artista plàstic Joan Brossa (Barcelona, 1919-1999), impulsor d'un dels col·lectius renovadors de l'art del país de la postguerra, s'han consolidat al llarg d'aquests anys com el reconeixement més ampli en l'àmbit de les arts escèniques a l'Estat.

El comitè organitzador de la 21 edició dels Premis Max de les Arts Escèniques l’integren Inés París, presidenta de la Fundació SGAE; Juli Disla, director institucional d'Arts Escèniques de la Fundació SGAE; Paloma Pedrero, vicepresidenta del Col·legi de Gran Dret de la SGAE, i els autors Eduardo Galán, Ana Graciani, Juan Luis Mira, Teresa Nieto, Pera Tantiñá i Joan Vives.