Concha Velasco, Premi Max d'Honor 2019
El Comitè Organitzador ha ressaltat l’àmplia trajectòria com a intèrpret de Concha Velasco, pionera del teatre musical espanyol, així com la seva lluita pels drets de la dona

El Comitè Organitzador dels Premis Max de les Arts Escèniques dona a conèixer el Premi Max d’Honor 2019, que ha estat atorgat per unanimitat a l’actriu Concha Velasco per ser una personalitat clau en la història de les arts escèniques. El comitè, que ha ressaltat la seva àmplia trajectòria com a intèrpret i l’ha destacat com a figura pionera del teatre musical espanyol i pel seu compromís amb la defensa dels drets de la dona, fa públic el guardó mitjançant aquest comunicat.

La intèrpret val·lisoletana rebrà el guardó el proper 20 de maig al Teatro Calderón de Valladolid durant la cerimònia de lliurament de la XXII edició dels Premis Max de les Arts Escèniques que organitza la Fundació SGAE amb la col·laboració de l’Ajuntament de Valladolid i la Fundación de Universidades y Enseñanzas Superiores de la Junta de Castilla y León. En conèixer la notícia, l’actriu ha declarat que rep el premi «il·lusionada i amb un respecte enorme pel que significa», i ha afegit: «a més, me l’entreguen al Teatro Calderón de Valladolid, un escenari que m’ha donat molt».

Concepción Velasco Varona va néixer el 1939 a Valladolid, ciutat de la qual va rebre la Medalla d’Or i on hi ha un carrer amb el seu nom. Actriu de teatre i cinema, cantant, ballarina i presentadora de televisió, ha participat en més de vuitanta pel·lícules i en una trentena d’obres teatrals, i ha esdevingut un dels rostres més estimats de l’escena.

La intèrpret, que el 2002 va rebre un Premi Max al millor espectacle musical per Hello, Dolly!, ha destacat el valor que té per a ella rebre el Max d’Honor: «Estic il·lusionada pel que significa per a mi. Ja tinc un Max a la millor productora i he estat finalista en diverses ocasions, i que se’m concedeixi el Premi Max d’Honor és importantíssim».

Pionera del teatre musical

Gràcies al seu ampli registre ha esdevingut una figura icònica de les arts escèniques. Tanmateix, va ser el seu treball al teatre musical el que la va catapultar com a intèrpret i la va consolidar com a referent. Va pujar a un escenari per primer cop amb deu anys. Formada en ball espanyol i dansa clàssica, va treballar al ballet de la Compañía Nacional de Ópera i a la companyia de flamenc de Manolo Caracol.

El 1985 es va incorporar a La comedia musical española, programa apadrinat per Celia Gámez que recuperava el gènere de la revista. Va continuar la seva carrera a la petita pantalla, presentant i actuant en programes musicals com Viva el espectáculo, que servia d’altaveu per als autors de l’època. De sobte, Concha Velasco entrava en directe, cada nit de divendres, a les llars del país i, amb un caràcter autodidacta, va aconseguir forjar-se una llegenda com a icona i referent, com a artista i com a dona. «Per a mi, el teatre és la meva passió. Pujar a l’escenari em permet abstreure’m de tot el que m’envolta i estic molt agraïda a l’espectador pel seu afecte. Li dec molt!», confessa.

Pionera d’un gènere que encara no havia emergit, Concha Velasco va construir una carrera meteòrica amb obres musicals com Mamá, quiero ser artista (1986), de Juan José de Arteche, o Carmen, Carmen (1988), d’Antonio Gala, de qui va ser musa. En teatre, destaquen també les seves interpretacions a La truhana (1992) i Las manzanas del viernes (1999), també escrites per Antonio Gala. Com a empresària, va tenir un gran èxit amb l’adaptació del musical de Broadway Hello, Dolly!, que va protagonitzar ella mateixa. Recentment ha treballat a Hécuba (2013), Reina Juana (2014) i El funeral, espectacle amb què actualment està de gira.

Revolucionària i compromesa

La val·lisoletana va saber aprofitar l’interès creixent que despertava la seva carrera meteòrica per denunciar la situació de la dona i demanar a crits l’avenç de la societat. La seva imatge es va començar a relacionar amb personatges reivindicatius, apoderats i que lluitaven per la igualtat de drets entre homes i dones. Són especialment coneguts els seus papers en obres com ara Los derechos de la mujer (1962), The boyfriend (1962), Las que tienen que servir (1962), Filomena Marturano (1979) o Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? (1981), en què Velasco enarbora la bandera feminista primer en blanc i negre i després en color.

Convertida en himne d’una generació, va fer servir la seva popularitat com a altaveu de la lluita pels drets dels creadors, per apadrinar nous autors i per mostrar el seu compromís amb moviments polítics. «He tingut al costat companys com José Sacristán i Tony Leblanc. Som el referent d’una època i la nostra carrera sempre ha estat lligada a la història d’Espanya, per exemple, amb la vaga d’actors de deu dies el 1975, amb què vam aconseguir que s’aturés el país. Els drets que tenim avui els artistes els vam aconseguir nosaltres aleshores», recorda. «He estat pionera, és cert, però, sobretot, tinc present. No miro enrere, no em resigno amb el que he estat. Miro el passat amb nostàlgia, però continuo vivint l’ara», conclou.

Una carrera de cinema

A més del teatre, la seva trajectòria professional ha estat vinculada al setè art. Amb setze anys va debutar al cinema amb El bandido generoso (1954), de José María Elorrieta. Aquesta primera experiència va anar seguida de moltes altres pel·lícules de gran èxit, entre les quals hi ha Las chicas de la Cruz Roja (1958), de Rafael J. Salvia; El día de los enamorados, de Fernando Palacios (1959); Los tramposos (1959), de Pedro Lazaga, i, posteriorment, La colmena (1982), de Mario Camus; Más allá del jardín (1996), de Pedro Olea, i París-Tombuctú (1999), de Luis García Berlanga. A la dècada dels vuitanta, el seu nom es va començar a associar amb la televisió, on va treballar com a presentadora i actriu. D’aquesta època destaca el seu paper protagonista a Teresa de Jesús (1983), de Josefina Molina. El 2011 es va incorporar a l’equip de Televisión Española com a presentadora de Cine de barrio, feina que va compaginar amb gravacions com ara la de Las chicas del cable (Netflix)o la de Gran Hotel (Antena 3).

Una vida de reconeixements professionals

Actriu guardonada amb el Premi Goya d’Honor 2012, al llarg de la seva trajectòria ha estat distingida amb nombrosos premis, com ara el Premi Ondas (1988 i 2012), el Premi Miguel Mihura de la SGAE (1982), el Premi Nacional de Teatre Pepe Isbert(1999), la Medalla d’Or de l’Acadèmia de Cinema (2003), la Medalla d’Or del Mèrit al Treball (2008), el Premi «Tota una vida» de l’Acadèmia de Televisió (2009), la Medalla d’Honor del Cercle d’Escriptors Cinematogràfics (2010), el Premi de la Unió d’Actors (2012), el Premi Valle-Inclán de Teatre (2014), el Premi Corral de Comedias (2016) o el Premi Nacional de Teatre (2016). A més, va ser finalista com a millor actriu als Premis Max de 2010 pel seu paper a La vida por delante, i va aconseguir el Premi Max al millor espectacle musical per Hello, Dolly! (2002). El seu palmarès no deixa d’ampliar-se: recentment va ser guardonada amb el premi Duende Zahorí del Festival d’Hivern de Torrelavega i la Medalla d’Or de Madrid, que li va entregar l’alcaldessa Manuela Carmena.

Premiats anteriors

Els anys anteriors han rebut aquest guardó José Sanchis Sinisterra (2018), Salvador Távora (2017), Lola Herrera (2016), Rosa Maria Sardà (2015), María de Ávila (2014), Ana Diosdado (2013), Julia Gutiérrez Caba (2012), José Monleón (2011), Josep Maria Benet i Jornet (2010), Miguel Narros (2009), Víctor Ullate (2008), Fernando Arrabal (2007), Pilar López (2006), José Rodríguez Méndez (2005), Francisco Nieva (2004), Alfonso Sastre (2003), José Tamayo (2002), Antonio Gala (2001), Adolfo Marsillach (2000), Antonio Buero Vallejo (1999) i el Teatro de la Zarzuela (1998).

Tres premis especials

Organitzats per la Fundació SGAE des del 1998, els Premis Max —amb un guardó dissenyat pel poeta i artista plàstic Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), impulsor d’un dels col·lectius renovadors de l’art de postguerra— s’han consolidat al llarg dels anys com el reconeixement més ampli en l’àmbit de les arts escèniques a l’Estat, han aconseguit un nombre cada cop més gran de seguidors i han despertat l’interès de companyies de tot tipus i de tot el territori. L’edició d’enguany s’emetrà en directe el 20 de maig a les 20 hores a La 2 de TVE.

Aquests guardons celebren 23 anys mantenint els seus tres premis especials: Premi Max d’Honor, que distingeix la trajectòria d’una persona per la seva aportació, entrega i defensa de les arts escèniques; el Premi Max Aficionat o de Caràcter Social, que engloba tant projectes a favor de la integració i la projecció social com companyies aficionades amb una contribució destacada a les arts escèniques, i el Premi Max del Públic, que es concedirà a l’espectacle que obtingui més vots del públic a través de l’aplicació en línia #VotaMax, operativa fins al 30 d’abril.

El Comitè Organitzador de la 22a edició dels Premis Max de les Arts Escèniques està compost per Ana Graciani, presidenta de la Fundació SGAE; Pilar Jurado, presidenta de la SGAE; els dramaturgs Juan Luis Mira, Paloma Pedrero i Óscar Castaño, Garbitxu, president del Comitè Territorial de la SGAE a Euskadi, i els membres del Col·legi de Gran Dret de la SGAE Eduardo Galán, Yolanda García Serrano i la coreògrafa María Pagés.