José Luis Alonso de Santos, Premi Max d’Honor 2022

-Pel seu amor a la comèdia, la seva extensa trajectòria com a dramaturg i la seva gran tasca de recerca en la teoria teatral

- L’autor val·lisoletà rebrà el Premi Max d’Honor 2022 a la XXV edició dels Premis Max – Menorca, que tindrà lloc el 6 de juny al Teatre Principal de Maó

-Alonso de Santos ens rep al Teatro de la Comedia de Madrid per parlar-nos dels seus tres pilars bàsics: el públic, la recerca i la vocació artística

El Comitè Organitzador dels Premis Max de les Arts Escèniques ha donat a conèixer el Premi Max d’Honor 2022, que ha estat atorgat pel Col·legi de Gran Dret de la SGAE, per unanimitat, al dramaturg, director escènic, divulgador i intèrpret José Luis Alonso de Santos per tota la tasca que ha dut a terme en el camp de les arts escèniques. El comitè, que ha destacat la seva extensa trajectòria com a intèrpret, dramaturg i director d’escena, l’ha reconegut per haver estat la veu d’una generació del teatre independent i experimental espanyol, pel seu amor profund al gènere de la comèdia i per la seva tasca com a assagista i divulgador de les arts escèniques.

El dramaturg val·lisoletà rebrà el guardó el proper 6 de juny al Teatre Principal de Maó durant la cerimònia de lliurament de la XXV edició dels Premis Max – Menorca de les Arts Escèniques que organitza la Fundació SGAE amb la col·laboració del Govern de les Illes Balears, el Consell Insular de Menorca, l’Ajuntament de Maó, la Fundació Foment del Turisme de Menorca, el Ministerio de Cultura y Deporte, a través de l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas y la Música (INAEM), el Grup Eulen i Ernest & Young. La cerimònia serà retransmesa per La 2 de RTVE, a partir de les 20 hores, i a través del Canal Internacional i de RTVE Play.

Després de conèixer la notícia, l’autor ha declarat rebre el premi amb moltíssima gratitud pels qui l’han considerat mereixedor del guardó: «Aquest premi no és com un altre qualsevol, és un resum a la totalitat de la meva carrera. La vida té diferents etapes, però aquest guardó és general i per això té una categoria especial», ha admès des del Teatro de la Comedia de Madrid, el seu coliseu favorit, llar de clàssics.

José Luis Alonso de Santos va néixer a Valladolid el 1942. El Premi Max d’Honor se suma a una sèrie de reconeixements que ha rebut prèviament, entre els quals destaquen el Premi Nacional de Teatre (1986) i la Medalla d’Or de Teatre de Valladolid (1993), i el Max a la millor adaptació o versió d’obra teatral per Yo, Claudio el 2005. Actor de teatre, director i dramaturg, assagista i divulgador, al llarg de més de 60 anys de carrera ha compaginat la seva faceta com a escriptor amb la direcció i la gestió d’espais vinculats a les arts escèniques, com la RESAD, la Compañía Nacional de Teatro Clásico (espai escollit per a aquesta entrevista) i l’Academia de las Artes Escénicas.

L’amor pel teatre li va néixer a la universitat, quan va entrar al Grup de Teatre de la Universitat Complutense, que va acabar dirigint i el va dur a reconèixer que la seva passió estava sobre l’escenari: «La meva afició sorgeix del contacte amb el púbic, de tractar que sigui proper i dialogar-hi sempre, de no tenir-li por. Que et respecti és sempre el millor premi. El teatre s’estudia, es prepara, es fa (ja sigui des d’una camioneta o des d’un teatre nacional) per als altres. És un àpat que es prepara perquè en mengin els altres. En tota la meva carrera no hi ha hagut un sol dia en què no hagi anat content al teatre. Per a mi, el teatre ha estat l’alegria de viure.»

Teatre psicològic, lliure, polític i independent La constitució del Teatro Experimental Independiente el 1968 va marcar tota la seva forma de fer i considerar el teatre, més proper a la crítica social, amb una selecció de muntatges d’efervescència política i d’avantguarda que integraven el seu interès per la filosofia, la psicologia o la sociologia amb l’anàlisi, l’estudi i la recerca de nous llenguatges.

Però va ser amb la fundació del Grupo Teatro Libre el 1971 amb què va fer el salt a la dramatúrgia i la direcció: «Això de la vocació és una cosa estranya», comenta el guardonat amb el Premi Nacional a la Vocació Artística el 1972. «Sempre vaig tenir facilitat per a les paraules, i com que hi havia molts actors, i en el teatre no et vols sentir inútil, vaig començar a fer el que feia més falta, com ara escriure noves obres. De vegades era complicat trobar obres per adaptar que encaixessin amb el nostre elenc o que s’aproximessin al que volíem transmetre, i em semblava més fàcil escriure noves històries. Vaig deixar de ser actor perquè la societat em va deixar de necessitar i vaig començar a fer el que la societat necessitava de mi.»

La seva primera obra, ¡Viva el Duque, nuestro dueño!, va representar el seu primer gran èxit de crítica i taquilla. Des d’aleshores, els seus textos van anar de gira per tot l’Estat espanyol, gràcies a les interpretacions de la família que havia format amb el Grupo Teatro Libre i a la seva gran obsessió per generar i arribar a nous públics: «Érem molt joves, estàvem en un moment de canvi polític a l’Estat que destacava per la gran esperança conjunta i la il·lusió, i el teatre independent va coincidir en el temps amb el moviment hippie: tothom t’obria les portes de casa seva. Eren temps de flors i ara més aviat som en temps de pantans».

Van començar a configurar la seva senya d’identitat amb un seguit d’obres de caràcter polític, psicològic i experimental amb què burlaven la censura de l’època ―van ser molt combatius contra el règim―, i que els va servir per donar-los notorietat: «Hi ha hagut censura a totes les èpoques i de formes més o menys directes, com per exemple amb les subvencions, les comissions, les directrius artístiques o el suport de la premsa», explica Alonso de Santos que, coneixedor de «molts tipus de censura segons l’època», no té dubtes que la pitjor de totes és la que s’imposa el mateix creador: «Les modes són la pitjor de les censures. Si no les segueixes sembla que no siguis modern. El creador ha de gestionar tot això amb certa habilitat per no ser fagocitat per aquests grans magatzems. Si vols que el teu treball sigui a llarg termini, no ha d’estar al servei de les modes. Jo he escollit sempre estar determinat només per dos corrents: l’art i el úblic.»

En la memòria queden alguns dels seus textos més rellevants d’aquesta època, com La verdadera y singular historia de la princesa y el dragón (1980), Del laberinto al 30 (1980), El álbum familiar (1982) o La última pirueta (1986). Un treball que li va valer el Premi Nacional de Teatre (1986), reconegut ja com la veu d’una generació: «No soc conscient del que he aportat, però sí que em sento orgullós de l’esforç, l’ànim i l’entusiasme que hi he posat. Ha estat com escalar una gran muntanya i en aquest aspecte soc molt humil: no crec que el meu teatre hagi influït en la humanitat, però si he ajudat a millorar la vida dels meus veïns i he complert una mica amb el cànon de Cervantes, ja em sento satisfet. Jo defenso l’art per l’art.»

La comèdia per remoure consciències

Precisament, arran de la seva obsessió per apropar el teatre a nous públics, Alonso de Santos va assolir el cim de la popularitat. La seva ploma va començar a escriure sobre noves inquietuds, més properes a la societat del seu temps, i va aconseguir erigir-se en «veu de víctimes» i ser un dels dramaturgs més destacats del segle xx a l’Estat espanyol. «En el món real les víctimes canvien tota l’estona i prestar-los la veu per amplificar els seus problemes ha estat fonamental per al meu teatre. El teatre s’alimenta de les batalles de la vida, de les crisis i dels conflictes entre els que manen i els que obeeixen, entre els que no tenen res i els qui ho tenen tot, entre els sans i els malalts. M’ha encantat ser la veu de tots ells», manifesta.

Però si s’han de destacar dues obres que exemplifiquin aquesta filosofia, aquestes són Bajarse al Moro (1982) i La estanquera de Vallecas (1981), dues peces de comèdia, esperpèntiques, que en les seves adaptacions al cinema avui deixen un pòsit de nostàlgia entre els espectadors. Dues obres monumentals que li han permès arribar a un públic que no està tan habituat al teatre. Peces amb aires quinquis, tan actuals avui dia, que a través de la comèdia ens parlen de la marginació, dels problemes socials del país dels anys vuitanta, i que encara perduren. «La estanquera de Vallecas m’ha permès connectar, per exemple, amb els presos de centres penitenciaris de tot l’Estat. Per a molts és el primer llibre que llegeixen perquè no els resulta complex», destaca Alonso de Santos, que sempre ha tingut com a màxima en l’escriptura ajudar a viure els altres. «Per a mi el teatre té tres possibilitats d’expressió: o és una reflexió de l’existència, o és un crit contra el mur de la vida o és un jardí de l’esperit. I a mi m’ha encantat ser el jardiner que planta flors allà per on passeja l’ésser humà després de les seves batalles. Les flors són el contrari als femers, a les escombraries, a la misèria, a les llaunes trencades. Són les flors les que fan que els nostres esperits siguin feliços, i la comèdia és purificadora per a les nostres ànimes. És una manera de viure i d’ajudar a viure els altres», conclou.

Una vida de reconeixements professionals

Ha obtingut, entre altres guardons, els premis següents: Tirso de Molina (1984), Mayte (1985), Premi Nacional de Teatre (1986), Rojas Zorrilla (1986), Medalla d’Or de Teatre de Valladolid (1993), Mostra d’Autors Contemporanis d’Alacant (2005), Max (2005),​ Castella i Lleó de les Lletres (2009)​ i Premi Nacional de les Lletres Teresa d’Àvila (2010). El 2019 fou nomenat lletraferit per l’Ajuntament de Valladolid. ​ El 2021 fou guardonat amb el premi a tota una vida dedicada al teatre per la Federación Española de Teatro Universitario.

Anteriors premiats

En anys previs, han obtingut el guardó: Gemma Cuervo (2021), Nacho Duato (2020), Concha Velasco (2019), José Sanchis Sinisterra (2018), Salvador Távora (2017), Lola Herrera (2016), Rosa Maria Sardà (2015), María de Ávila (2014), Ana Diosdado (2013), Julia Gutiérrez Caba (2012), José Monleón (2011), Josep Maria Benet i Jornet (2010), Miguel Narros (2009), Víctor Ullate (2008), Fernando Arrabal (2007), Pilar López (2006), José Rodríguez Méndez (2005), Francisco Nieva (2004), Alfonso Sastre (2003), José Tamayo (2002), Antonio Gala (2001), Adolfo Marsillach (2000), Antonio Buero Vallejo (1999) i el Teatro de la Zarzuela (1998).

Dos  premis especials

Els guardons d’arts escèniques més prestigiosos de l’àmbit estatal celebren 25 anys mantenint 20 categories a concurs i dos premis especials: el Premi Max d’Honor, que distingeix la trajectòria d’una persona per la seva aportació, entrega i defensa de les arts escèniques, i el Premi Max Aficionat o de Caràcter Social, que engloba projectes a favor de la integració i la projecció social i companyies aficionades amb una contribució destacada a les arts escèniques. Els darrers anys, els Premis Max de les Arts Escèniques s’han consolidat com els referents del sector, han aconseguit un nombre cada cop més gran de seguidors i han despertat l’interès de companyies de tota mena i de tot el país.

 

25 anys dels Premis Max

Organitzats per la Fundació SGAE des del 1998, els Premis Max celebren aquest any el seu 25è aniversari. El guardó, dissenyat pel poeta i artista plàstic Joan Brossa (Barcelona, 1919-1999), impulsor d’un dels col·lectius renovadors de l’art del país de postguerra, s’ha consolidat al llarg d’aquests anys com el reconeixement més ampli en l’àmbit de les arts escèniques a l’Estat espanyol.

Al llarg dels seus 25 anys d’història, els Premis Max no només han contribuït a impulsar la nova dramatúrgia, que ha ajudat a crear una escena fructífera i sòlida capaç de renovar-se i renéixer constantment. També han posat en valor la tradició de les nostres arts escèniques amb el Max d’Honor, guardó que han rebut, entre altres figures del panorama teatral, Antonio Buero Vallejo, Ana Diosdado, Paco Nieva, Lola Herrera, Nacho Duato, Rosa María Sardà, Víctor Ullate o Adolfo Marsillach, i han sabut reconèixer totes les institucions i promotores que han apostat per l’escenari, des del Teatro de la Zarzuela fins a Escenamateur, passant per la Biennal de Flamenc de Sevilla, el Centro Dramático Nacional o el Teatro de la Abadía. Amb un esperit itinerant que connecta amb les arrels mateixes del teatre, la gala s’ha celebrat fins ara en dotze ciutats de l’Estat i a vint teatres diferents, i alhora s’ha centrat en la projecció internacional de les nostres arts escèniques i en els grans noms del teatre iberoamericà, amb un premi especial lliurat fins al 2013 i que van rebre Héctor Alterio, Les Luthiers o Daniel Veronese. Trobem la mateixa heterogènia en la nòmina de directors i directores que han posat la seva imaginació al servei d’aquesta gran festa. Amb més de 400 espectacles premiats, el seu recorregut també és el relat recent de les nostres arts escèniques, que passa inexorablement per autors i autores i altres professionals (damunt o darrere l’escenari) de tot rang i condició i amb tota mera de motivacions, sensibilitats i enfocaments: Sanchis Sinisterra, Alfredo Sanzol, Andrés Lima, Vicky Peña, Sol Picó, Israel Galván, Eva Yerbabuena, Juan Mayorga, Elisa Sanz, Curt Allen Wilmer, Josep Maria Flotats, Blanca Portillo, Juanjo Llorens, Carlos Hipólito, María Hervás, Jordi Casanovas, Laila Ripoll, Nao Albet i Marcel Borràs…